Molts de nosaltres desconeixíem qui era exactament Charlie Kirk, més enllà d’haver sentit el seu nom mai li havíem prestat atenció. Ell mateix es definia com a “cristià nacionalista”, que pot sonar bé, però que en realitat no era res més que una màscara: com quan una banda terrorista es fa dir “lluitadors per la llibertat”. El nom pot sonar noble, però darrere hi ha odi i violència.
De cristià, Kirk en tenia ben poc. El manament d’“estimeu-vos els uns als altres” semblava que mai l’haguera llegit. Ell només acceptava als qui pensaven com ell, i buscava qualsevol excusa per assenyalar i perseguir els altres: tindre un besavi immigrant, ser d’esquerres o defensar la diversitat. Feia servir la Bíblia per justificar el seu discurs, però només citava aquells fragments que li convenien. El Nou Testament, amb el seu missatge de fraternitat i de pau, li sobrava perquè no li permetia difondre el discurs d’odi amb el qual guanyava audiència i diners.
Charlie Kirk considerava que la gent no blanca era menys intel·ligent, que les persones LGTBIQ+ havien de ser lapidades en públic i fins i tot feia llistes de professorat progressista per assenyalar-lo i assetjar-lo, aconseguint en molts casos que perdessen la feina o hagueren de fugir. Tot perquè ell havia decidit que no compartien els “valors correctes”.
Una de les seues frases més conegudes era el “debate me” (debate amb mi). L’utilitzava per defensar que ell podia dir qualsevol barbaritat. Però quan algú altre expressava idees que no li agradaven, llavors la seua suposada llibertat d’expressió desapareixia. Un cinisme absolut.
No entraré hui a fons en el paper d’alguns governants i mitjans que han arribat a pregar perquè els autors de crims foren immigrants o musulmans, per poder assenyalar-los. Ni tampoc en com la dreta espanyola insisteix en inventar que l’assassí de Kirk era “d’esquerres” per justificar la seua pròpia violència. Només recordaré que a Castelló mateix tenim regidors que difonen mentides sobre aquest cas per alimentar el seu discurs d’odi. Hui em centre en una altra cosa: el cinisme i la hipocresia amb què la dreta està intentant canonitzar Kirk. Aprofiten la seua mort per blanquejar el seu discurs i fer creure que és acceptable defensar barbaritats en nom de la llibertat, mentre assenyalen i persegueixen tothom que no pensa com ells.
La dreta diu que totes les opinions són legítimes. Però això no és cert. En ciència, qualsevol hipòtesi és vàlida per al debat, però quan es demostra que és falsa es descarta. Ningú amb rigor es passa la vida debatent si la Terra és plana. Traslladat al camp social i polític, no podem normalitzar idees que defensen l’esclavitud, la persecució del diferent o l’odi. Està prohibit i punt. I ningú amb un mínim de dignitat voldria ser esclau d’algú altre.
La llibertat d’expressió tampoc és absoluta a Espanya. Cassandra Vera va ser condemnada a un any de presó per fer acudits sobre Carrero Blanco a Twitter. Pablo Hasél està empresonat per les lletres de les seues cançons. Valtonyc va haver de fugir del país per no ser jutjat i ni tan sols va poder acomiadar la seua mare. Dos titellaires van passar cinc dies en presó preventiva perquè una titella portava una pancarta amb “Gora Alka-ETA”. I recordem que durant anys va existir una llei de partits que permetia il·legalitzar formacions només perquè no condemnaven el terrorisme en els termes que volia l’Estat. On estava aleshores el “debate me”?
Per tant, no és veritat que es puga dir qualsevol cosa i ja està. Una cosa és reflexionar, escriure, cantar o riure sobre qualsevol tema. I una altra ben diferent és fer apologia de l’odi i la violència, perquè això té conseqüències. Hi ha gent que utilitza discursos intolerants però fàcils de consumir per aconseguir poder i diners.
Un debat en què una part menteix deliberadament i es nega a ser coherent, no és un debat: és una trampa per banalitzar el mal. Si tot és opinable, si res és fals, si tot val, com assenyalarem els genocidis, els abusos o les injustícies?
La dreta espanyola, en la seua campanya de canonització de Charlie Kirk, està normalitzant arguments misògins, racistes, homòfobs i totalitaris. Volen convertir en legítim allò que és simplement barbaritat i odi. Recordem-ho: mentre exigeixen poder dir qualsevol mentida sense ser qüestionats, no dubten a tancar, perseguir i assenyalar qui qüestiona el seu poder.
Fa temps que advertim que el monstre del totalitarisme avança a Europa i a casa nostra. El bipartidisme té la responsabilitat de defensar la democràcia o, si continua jugant amb la intolerància, acabarà alimentant-la. Hui, amb aquest nou episodi, queda clar que la intolerància continua guanyant terreny. Per això, els demòcrates tenim més responsabilitat que mai: no caure en els seus paranys i no alimentar la bèstia.
