Vicent Carda, portaveu de Compromís per Borriana.
Le charme discret de la bourgeoisie, és sense dubte una de les pel·lícules més interessants de Luis Buñuel, amb ella va aconseguir un Oscar a la millor pel·lícula estrangera en 1972, però a més en ella va saber retratar com ningú el declivi de la burgesia. Partint d'un guió tan simple com original: un grup d'amics burgesos no troben el moment ni el lloc per asseure's a menjar. El cineasta aragonès amb el seu humor i surrealisme, ens mostrava una classe social camí del no-res.
Aquestes últimes setmanes algunes veus s'han alçat des del cap i casal clamant el seu espai i respecte, han estat veus que molt bé reflectia Buñuel en la seva pel·lícula. La burgesia valenciana increpava a la consellera de cultura, Mª José Català, en el mateix Palau de les Arts, i Zubin Mehta, batuta del Palau, parlava d'un odi que li professa Madrid a tota la nostra comunitat, els burgesos inclosos. Amb la consellera dins del Palau de les Arts desfonada per la falta de suport del Govern central, la burgesia valenciana feia valer la seva majoria en el recinte del bel canto per deixar-li clar que alguna cosa ha de canviar en aquest país pel bé de tota la comunitat.
Tal vegada cansats per tanta desgràcia des de fa ja temps, la nostra discreta burgesia més que encantada se sent desencantada d'els qui els van donar de menjar perquè ells també menjaven. A la perduda de les nostres senyes financeres, el Banc de València i Bancaixa, i en menor mesurada la CAM, ha seguit la nul·la capacitat d'els qui ens han governat tots aquests anys per a fer-se valer en el conjunt de l'Estat espanyol i amb això la participació de la nostra economia en els cercles més influents.
És cert que l’actual burgesia poc té a veure amb aquella que va fundar el Banc de València i menys encara amb aquella altra que va fer de la taronja un senyal d'identitat econòmica i social. Ara ens trobem amb uns senyors que han estat més pendent de la sopa boba, la tallada i els escandols urbanístics que del seu compromís polític, social i nacional, i així els ha anat. Ara com en el discret encant de la burgesia els és difícil trobar el seu lloc i la seva taula per poder menjar.
El temps els ha retornat la seva pròpia medicina, la submissió al poder a canvi d'un plat de llentilles que havien de compartir amb el polític de torn. Han acabat sent víctines del seu propi ego i submissió a aquest poder que ara els devora, un poder insignificant més enllà de Requena i que els està costant l'oro i el moro.
Encara són a temps de canviar el destí d'aquest País si se senten part d'ell, en cas contrari moriran com a part que són. Que no obliden que els qui els han embarcat en aquest vaixell que va a enfonsar-se ja ho han fet amb l'altra part del País. Ells també estan amenaçats.
El Palau de les Arts, va costar 478 milions d'euros, pot quedar-se buit de contingut o reduït a igual mediocritat que la resta d'edificis del molt il·lustre Santiago Calatraba, esquelets rutilants que es desprenen sense res a dins. Un símbol més de la decadent política autonòmica i d'aquells que els han donat suport durant tots aquests anys, que no els arrossegen amb ells perquè necessitem una burgesia forta, compromesa i que forme part del País que som.
