Tomàs Escuder Palau. Membre de Compromís per Castelló.
Li hem de donar les gràcies a la Sra. Punset perquè , sense haver de moure’ns el més mínim , ens ha convertit als valencians en més internacionals que abans. Que ja ho érem.
Com és això? es preguntarà alguna persona poc atenta als avatars dels polítics. No cal anar molt lluny per esbrinar-ho. La mencionada senyora ens retreu que parlem una altra llengua diferent de la castellana. I volia, sent això com és , que fórem més incultes. Però resulta que, per eixa pretesa desgràcia els valencians parlem amb facilitat dues llengües. Més que molts altres.
Podria ben be ser que ella parlara també anglès.Perquè l’ha après. Molt be. I per la mateixa raó si nosaltres aprenem igualment eixa llengua en parlarem una més que ella. Que no parla català ( Ui, perdó, valenciano, per a ella) .
Sempre s’ha entès, i és de domini de la saviesa popular, que qui domina més llengües té més possibilitats d’entendre’s amb més gent. Que és més internacional a la fi.
I doncs, sí. Es així . I molts dels que s’oposen a la nostra llengua i ho senten com una vergonya, deurien saber que si som nacionalistes ho som d’un que es mira en l’internacionalisme. Des de fa molts anys que les nostres mirades , precisament de la gent més preclara del país, sempre han estat dirigides cap a fora. Cap a l’espai dels altres, i, especialment cap als estats i països europeus.
Perquè sabem que sense ser internacionals no entenem el que passa a l’ample món. Ni a casa ni fora. I en aquest sentit el domini d’altres idiomes, més fàcil per a aquells que d’una manera o una altra són bilingües, afavoreix no sols el domini de la llengua sinó la comprensió de les altres cultures.
Dominar més d’una llengua amb una certa normalitat, com és el cas dels catalanoparlant, ens du per camins més amples. I no, en absolut, com creu la senyora Punset a quedar-nos en l’aldea.
El nostre internacionalisme queda palès si es mira la història d’aquest País Valencià. I no es pot dir el mateix de les terres del ponent. Que només ixqueren una vegada per a fer enormes maleses.
