Pascual Montoliu. Ha sigut capellà, professor d'antropologia i teologia, i tècnic comercial.
Dit així en valencià és com si tots fossen sants, quan només Déu és sant, tal com proclama el cant litúrgic del Glòria. De tota manera la festa de Tots Sants, que serà aquesta setmana, expressa la comunió dels sants, tant vius com morts, que és una professió de fe en l’Ecclesia sancta del credo, on és Jesucrist qui santifica la comunitat dels creients. Sant és el cap, no els membres. Aquest principi tan elemental va dur Luter a formular que el cristià era alhora simul iustus ac peccator. I tenia més raó que un sant. Es el mateix que ha dit el novel·lista catòlic Bernanos: tot és gràcia. I ningú no s’ha espantat per això.
Tampoc ningú s’espanta al món catòlic davant la proliferació de sants, beats i tota mena de santets. Encara no fa un mes hem assistit a la beatificació d’Alvaro del Portillo, successor d’Escrivà de Balaguer, i a la de Pau VI. Al marge d’afinitats i simpaties, això em sembla ja massa. Massa sants. És com una devaluació del seu valor en la borsa terrenal. De la de dalt, només Déu ho sap.
Al llarg de la història de l’Església han estat canonitzats vuitanta papes, d’un total de 266 que n’hi ha hagut fins avui. La majoria ho van ser als primers segles, sobretot quan les persecucions paganes, tant de Roma com dels bàrbars. A l’Edat Mitjana, només tres papes van ser fets sants: Lleó IX i Gregori VII al segle XI. Al segle XIII van canonitzar el papa Celestí V, que va dimitir i se’n tornà a la seua vida eremítica. I al Renaixement només sant Pius V va ser proclamat sant. Fins avui. No és estrany que durant l’època moderna, quan el papa era tot un poder temporal, hi hagués tan poca collita de sants al Vaticà. Va ser després de 1870, quan Garibaldi posà l’Església al seu lloc i la va desposseir dels Estats Pontificis, que el papat començà a ser una autoritat moral i espiritual. Una vegada més van ser els ‘enemics’ de l’Església els encarregats de la seua purificació. Recomane al respecte l’article magistral de Joan Maragall, que publicà l’any 1909 arran dels fets de Setmana Tràgica, L’Església cremada, on recomanava que la deixassen així, sense reconstruir perquè aquell era el vertader rostre de l’església, i no el temple del poder, de l’or i de la glòria.
El fet és que, després del desastre vaticà de Pius IX, els sants han tornat a florir a Roma. Però potser se n’estan passant. Pius IX, Pius X, Joan XXIII, Pau VI i Joan Pau II són massa sants per tan poca peanya. Al pas que anem els faran sants només en elegir-los. Una cosa és el lideratge espiritual que és propi del ministeri petrí, i una altra, caure en la papolatria, que és el que sembla tanta moguda beatifical.
La festa de Tots Sants potser és la més autèntica. Es la solemnitat dels sants sense nom, dels anònims que ja són al cel, quan ja ningú no en fa memòria, i la dels sants que encara peregrinen a la terra i que, com deia Luter, són sants i pecadors alhora, i a qui només Jesucrist justifica. Tenia Luter més raó que un sant. Potser per això no ha estat canonitzat.
