Pascual Montoliu. Ha sigut capellà, professor d'antropologia i teologia, i tècnic comercial.
Cal tornar a llegir Las Nacionalidades del polític català. Tot comparant aquest impressionant document amb la proposta federal del PSOE, sembla aquesta un sofregit no mengívol. En cap moment proposa la definició com a estat federal, sinó que pren model de la federació alemanya per embotir alguns elements dins l’actual Constitució. I no és això. Cal una nova constitució, republicana o no, però necessàriament federal.
Quan Pi i Margall feu la proposta eren temps convulsos com ara. Era, però, el moment. La revolució cantonal marcà per sempre el pensador federalista com un personatge maleït de la política espanyola, i també de la catalana. Continua sent-ho ara. Espanya desaprofità aquella avinentesa per a ser federal, i seguim com al mite de Sísif tornant sempre a començar. Des de les guerres carlines als atemptats d’ETA no hem parat de donar voltes al mateix problema amb la incapacitat de resoldre’l.
Ni Artur Mas ni Rubalcaba han llegit Pi i Margall. Si l’han llegit, no l’han entés. Altrament, no parlarien com parlen. El federalisme no és cap ferramenta ni una estratègia. És una filosofia política. El federalisme és tan antic com el sapiens. Quan l’home vivia de la cacera ja es federava en hordes per tal de ser efectius, guanyar protecció mútua i garantir el repartiment just del botí. Ja al segle V a.C. La Lliga Aquea, formada per dotze polis-estat del Peloponés, era tota un federació amb unitat monetària, de política exterior i de defensa. I la mateixa Corona d’Aragó constituïa una federació d’estats sota un mateix monarca. Val a dir que Pi i Margall no fa massa esment d’aquest model, ja que al seu republicanisme li costava d’admetre que monarquia i federalisme són també compatibles.
La federació busca la unitat des de la diversitat. No és separatista, però tampoc unitarista. És per això que tant la dreta com el nacionalisme secessionista ni en volen sentir parlar. Els uns, perquè volen tindre estat propi com qui té una joguina, i els altres, perquè no entenen que dins d’un mateix estat caben formes molt diverses d’estar-ne. El nacionalisme és contrari al federalisme. Aquest, en canvi, va més enllà del nacionalisme i el fa compatible al si de la federació. La federació busca la pau i l’entesa entre els pobles; parla l’idioma universal de la concòrdia malgrat la diversitat de llengües i ni amenaça ni se sent amenaçat per qüestions identitàries. Les pàtries s’uneixen en la federació i, en canvi, s’oposen i s’enguerren des de la nació. Per això distingia De Gaulle: el patriota estima, el nacionalista odia.
Quan Pi i Margall publicà Las nacionalidades Espanya acabava d’estrenar la Restauració borbònica després del cop militar a Sagunt de Martínez Campos. Era l’any 1876 i ja maldava l’autor per una futura federació europea i la preveia. És normal que, amb la dèria col·lectiva de la independència de Catalunya, Europa no sap què fer amb una part d’iceberg que es disgrega i que, tanmateix, no vol abandonar el continent.
En ple debat federalista farien bé els nostres polítics d’abeurar als pous de saviesa dels nostres pensadors més clàssics. Qui oblida la història es condemna a repetir-la.
