Vicent Carda. Pintor i gestor d'art.
Moha va néixer fa quinze anys en un barri típic de València, Patraix, des de menut sempre li ha agradat el futbol, i sent aleví va obtenir el premi al millor jugador de la Danone Nations Cup, una competició semblant a la Copa del Món dels menuts. Fa un parell de setmanes va haver d'escoltar des de les graderies del camp del Sedaví tot un seguit de insults pel color de la seva pell, una setmana abans uns assassins havien matat a Madrid a un seguidor del Deportivo.
La violència en el futbol no és alguna cosa aïllada com pretenen alguns fer-nos creure, és un fenomen freqüent, perquè violència no és només la física, també la hi ha i molta verbal i gestual. La conducta del seguidor en un camp de futbol és moltes vegades la mateixa que la d'un pare o una mare un dissabte o un diumenge al matí en uns dels milers de camps que hi ha per al futbol base, és a dir imiten a l'home primitiu.
En un partit, qualsevol que siga, es posa en evidència la càrrega emocional que molts arrosseguen d'altres qüestions personals que no tenen a veure amb l'esport. Com sol passar quan la gent té l'oportunitat de perdre's en l'anonimat de les masses, mai ningú és responsable dels inexplicables fets que ocorren en un camp de futbol.
Des de fa uns anys solc acudir tots els dissabtes i diumenges a veure partits de cadets i juvenils, també acompanye al meu fill Jordi que juga en infantils, i en cada partit que vaig em trobe amb la cabra boja de torn que sap més que l'entrenador i com no, veu el que els altres no veiem, això sembla que li dóna carta blanca per a insultar a jugadors, entrenadors i arbitre, quan no a la resta de pares que tranquil·lament veuen com els seus fills corren darrere d'una pilota. Perquè en pocs camps veus que és la pilota la que corre dempeus en peus.
Si analitzem el comportament de certs individus quan es barregen entre la multituds ens adonarem que s'aprofiten per fer les coses més increïbles i desagradable que es puga u imaginar, com els pares del Sedaví que van cridar a Moha de tot menys guapo, i això ho fan perquè saben que poden eixir impunes. La multitud modifica la conducta individual perquè poden fer tot allò que mai farien estant sols. Com els llops.
I així han estat durant gairebé un mes parlant de la violència als camps de futbol, només al futbol, perquè a la resta dels esports sí que és anecdòtic parlar de violència. I en canvi durant tot aquest temps no he escoltat ni una sola proposta amb sentit comú per atallar aquesta realitat que inunda cada fi de setmanes camps i estadis, pel que sembla no es pot pegar però sí insultar fins a la sacietat, els propis clubs són els responsables d'aquesta violència en l'esport, encara que també s'amaguen darrere de la poca vergonya de no saber els qui són els delinqüents i primats que fan de les seves en les seves instal·lacions.
Però bé deixem ja el futbol i la seva violència, perquè la veritat com em comentava una mare de l'equip del meu fill, hem estat parlant un mes de la mort d'un seguidor del Depor, hem dedicat hores i hores en les notícies i en la televisió, i en canvi no hem dedicat ni cinc minuts a les dues últimes dones assassinades, i quan ja s'eleva a quaranta-vuit el nombre de dones que han mort en el que va d'any, víctimes d'aquesta xacra.
Per desgràcia així és, en un país on es corre i es parla més d'una pilota que d'educació, cultura o esport és normal que ocorren aquestes coses. Tal vegada aprenguen algun dia que com molt bé apuntava Confucio. “L'Educació porta a l'home a ser completament humà. La persona bona és la que sempre intenta ser millor”. Així és.
