Veure la sèrie Salvador, de Netflix, protagonitzada per Luis Tosar i dirigida per Daniel Calparsoro, no és una experiència còmoda. Retrata com funcionen els grups neonazis des de dins. La captació lenta, la construcció d’identitat, el victimisme calculat, l’entrenament paramilitar, la definició d’“enemics interns”. No són caricatures. No són quatre exaltats desorganitzats. Són estructures que treballen amb disciplina, relat i objectiu.
El problema és que allò que sembla ficció no està tan lluny.
El passat desembre, a Castelló, la Policia Nacional va detindre tres persones vinculades presumptament a l’organització supremacista The Base. En l’operació es van intervenir armes de foc, equipament paramilitar i propaganda neonazi. Els informes descrivien una cèl·lula cohesionada amb entrenament i capacitat operativa. No estem parlant d’una pintada en una paret. Estem parlant d’un grup preparat.
Dos mesos després, el govern municipal continuava sense haver fet una condemna pública clara d’aquells fets
I això importa.
Perquè quan una alcaldessa és ràpida per reaccionar davant una crítica personal, quan van fer fulls volats, posant Begoña Carrasco botiflera i van montar un teatret en mig del Saló de Plens, però no troba el mateix ímpetu per condemnar la presència d’una cèl·lula neonazi armada a la seua ciutat, el missatge que es transmet és inquietant. No és una qüestió d’estratègia comunicativa. És una qüestió de valors democràtics. El silenci institucional, davant l’extremisme organitzat, no és prudència, sinò que és una forma de normalització.
I mentre això passava, aquest febrer hem conegut una nova detenció de dues persones vinculades al grup neonazi Núcleo Nacional per enganxar missatges xenòfobs en comerços de persones d’origen magrebí a Castelló. No és una anècdota. És una estratègia clàssica, la d’assenyalar, generar por, marcar territori simbòlic. És la estratègia que va usar el regidor Ortolà, quan en campanya electoral va assanyalant un espai popular, el qual uns quans mesos despres, va ser atacat per un grup d’ultra dreta i va haver una victima hospitalitzada durant mesos en la UCI.
En Salvador s’explica molt bé com aquests grups necessiten dues coses per créixer, que son la cohesió interna i espais de permissivitat externa. Quan la societat relativitza, quan el regidor de la política local calla, quan l’alcaldessa mira a un altre costat, quan es redueix tot a “són casos aïllats”, el relat extremista troba oxigen.
Per això no n’hi ha prou amb detindre. La policia ha fet la seua feina. Però la convivència no es protegeix només amb operatius policials. Es protegeix amb pedagogia democràtica, amb missatges institucionals inequívocs, amb suport explícit als col·lectius que són assenyalats, sobretot a les persones migrants, feministes, LGTBIQ+, activistes,... i amb polítiques que reforcen la cohesió social en barris i escoles.
El debat no és ideològic en abstracte. No és una discussió acadèmica sobre llibertat d’expressió. És una qüestió de seguretat democràtica. Quan hi ha armes, entrenament paramilitar i planificació d’atacs selectius, estem parlant d’una amenaça real.
Castelló és una ciutat diversa. Ho és als seus mercats, als seus centres educatius, als seus barris. Aquesta diversitat no és un problema a gestionar, sinò que és una riquesa a defensar. Però defensar-la exigeix lideratge. Exigeix que qui governa no dubte a dir, amb claredat, que el feixisme no té cabuda, ni en la clandestinitat ni en la banalització pública.
Veure Salvador inquieta perquè mostra com el feixisme pot organitzar-se amb aparença de normalitat. El que hauria d’inquietar-nos més és que, quan eixa ombra apareix en la realitat, alguns preferisquen mirar cap a un altre costat.
La convivència no és un estat natural. És una construcció diària. I si no la defensem amb determinació, altres intentaran redefinir-la.
