Ignasi Garcia. Portaveu de Compromís per Castelló i regidor de Transparència i Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Castelló.
El 17 d'agost de 2017 quedarà com un d'eixos dies en què el món s'atura, els mitjans suspenen la seua programació habitual, enceten informatius especials i els ciutadans i les ciutadanes ens peguem a les notícies, intentant contactar amb eixos amics amb els quals habitualment no parlem però que necessitem saber com estan.
No és la primera vegada que l'Estat espanyol ha sigut colpejat pel terrorisme gihadista, però entre l'11-M i el 17-A hi ha una diferència cabdal, encara que segurament no l'única, com és l'existència de les xarxes socials, que han tingut un paper clau en tot el que ha sigut el post atemptat, i que han acabat generant debats que requereixen molt més temps i espai que 140 caràcters. Personalment, espere que algun dia, amb calma, algú arreplegue totes les barbaritats que es van arribar a dir, busque conclusions als debats que es van originar i que la necessitat de noves informacions no deixe en l'oblit exemples d'humanitat i de misèria.
Primer de tot, cal dir que enfront del terror la ciutadania de Barcelona i tots els seus visitants van tornar a demostrar les bondats de les persones. La solidaritat i la fermesa davant el terror t'ericen la pell i et fan emocionar. Silencis trencats per aplaudiments, un crit contra la por, la unitat d'aquells que volen la pau i la llibertat, els demòcrates contra l'horror. Però a banda d'aquests sentiments que haurien d’haver sigut ressaltats més i durant més temps, des del primer minut va sorgir la misèria humana. Els episodis són incomptables però intentaré fer memòria d'alguns que no considere menors.
‘Turismofobia’
No havien passat ni 12 hores des de l'atemptat i tant els columnistes ultres com qui va ser director de ‘El País’ a Catalunya, Lluís Bassets, van relacionar l'atemptat terrorista amb les accions d'Arran per protestar contra les conseqüències de la sobreexplotació turística. ‘Turismofobia’ és com ho van batejar els mitjans. L'acció d'Arran va saltar a la premsa el 22 de juliol. Però l'atemptat feia mesos que es preparava. Res tenia a veure una cosa amb l'altra. O és que en l'atemptat de Niça d'un any abans, quan van morir assassinades 84 persones, existia aquest fenomen? Era el primer intent d'aprofitar l'acte terrorista per a desacreditar els adversaris polítics, i no hi havien passat ni 12 hores.
No seria el primer ni l'únic ‘bulo’ que correria per les xarxes per treure partit polític en mig de l'horror. S'ha parlat de la relació dels refugiats amb l'atemptat, però cap dels implicats era refugiat i inclús un d’ells tenia nacionalitat espanyola. S’ha dit que cobraven subsidis més grans que els sous de la policia –altra informació falsa– i també es va destacar que els "manteros" estaven avisats i per això no romanien a la Rambla, la qual cosa era falsa, ja que feia temps que per la pressió policial no sovintejaven eixa zona de Barcelona. Hi va haver més notícies falses: un terrorista atrinxerat que no ho estava o afirmar que el mosso que va acabar amb els terroristes a Cambrils era legionari, quan no ho era. Informacions que eixien i eren desmentides ràpidament, que generaven confusió i que buscaven un determinat relat polític: el d'immigrants, radicals, rojos amics de terroristes, d’una banda, i el de bons espanyols, que són legionaris i herois que ens salven, de l’altra.
Cal dir que tots els mitjans van caure en aquestes errades i males pràctiques i van generar debats que cal aclarir. Com, per exemple, si per a ser els primers a informar, tot val. O de qui ens podem fiar i de qui no. O sobre la necessitat d'informació contrastada i sobre la forma en què se’ns dóna la informació per poder garantir que és certa. Un debat que desgraciadament no està tancat i que necessita sobretot una reacció popular i una actitud crítica per part de la ciutadania.
Les ‘NO declaracions de Puigdemont’
L'endemà, les capçaleres dels principals mitjans de comunicació feien editorials a partir d'unes ‘NO declaracions’ del president de la Generalitat, una entrevista amb Carlos Alsina on Puigdemont respon que mesclar el terrorisme amb la política local seria miserable i la premsa espanyola ho converteix en "No cambiaré la hoja de ruta del ‘procés". La vinyeta de Peridis ho diu tot: tant el PSOE com el PP volen utilitzar l'atemptat per canviar la realitat política. Ni respectar als morts ni fermesa contra el terror, sols oportunisme. No han passat ni 24 hores i ja hi ha qui culpa l'independentisme de l'atemptat. És que quan el camió va entrar al mercat de Nadal de Berlín matant a dotze persones, era perquè allí hi ha un moviment independentista? De nou, intentant traure la responsabilitat de l'horror i la violència als únics culpables, els terroristes, per carregar contra l'adversari polític.
El somriure de Colau
De tots els insults i manipulacions que la gent decent vam haver de suportar del ‘supremacisme’ espanyol, la que més m'indigna per mala bava, cínica i moralista és la crítica al somriure de Colau, 24 hores després de l'atemptat. Una legió de benpensants va agafar unes fotografies i les van passejar dient que Colau no podia somriure, que ara no tocava, que calia que estigués seriosa.
A eixa gent, per exemple, li importava una bufa de pato si la reina d'Espanya no havia acudit al minut de silenci, si la Casa Reial no ens informava d’on estaven les seues majestats, si en les Bahames o en Dubai, tampoc que Rajoy tardara set hores a comparéixer, o que quan arribara a Barcelona a veure què havia passat no es reunira ni amb la Generalitat ni amb l’Ajuntament. Només els importava el somriure, i ells afirmaven que no tocava. Es preguntaven per què ho fa, per què somriu, però no esperaven resposta, era l'excusa per l'atac. I, la veritat, si hagueren vist la primera roda de premsa per informar de l'atemptat, la que es va fer al cap de tres hores, amb Puigdemont, Colau i el conseller d'Interior, hagueren vist a una dona trencada pel dolor, Ada Colau, sentint allò que sentia la seua ciutat.
Però, igual que estava desfeta de dolor en patir l'atemptat, tenia motius per estar orgullosa d'una ciutat que davant la violència havia tret el millor de si mateixa. Desbordada per la solidaritat, orgullosa d'una població que no tenia por i estava guanyant al terrorisme. Qui sols agafa una imatge per criticar i no observa tot el procés, i accepta una foto per crear un relat en contra de la màxima representant de la ciutat que ha patit un atemptat només perquè no comparteix la seua ideologia, és senzillament una persona que no té sentiments ni entén què vol dir ser demòcrata.
El ‘supremacisme’ lingüístic
Si en una cosa ha demostrat estar totalment en fóra de joc l'esquerra espanyola ha sigut, sense dubte, en el seu silenci davant les mostres de ‘supremacisme’ lingüístic que han sorgit durant la gestió de la crisi. Una Administració que fa rodes de premsa en quatre idiomes, que accepta preguntes –i estem al país del plasma– i que les respon en l’idioma en què es fan, no pot tenir cap crítica, excepte si creus que el castellà és una llengua superior al català i consideres que el català és una llengua que no s'ha de parlar en determinats àmbits. I això, senyors, és senzillament inacceptable.
Davant la gestió impecable, arriben les clavegueres
I, per acabar, el que ha començat a sorgir aquests dies d'una manera brutal és la reacció espanyola perquè no parega que els catalans poden funcionar sense Espanya en moments tan complicats com els d'ara, i per això s'ha intentat embrutar l'acció dels Mossos.
El ministre d'Interior va donar per desmantellada la cèl·lula terrorista sense que s'haguera localitzat al principal autor ni al principal instigador. La vicepresidenta del Govern ha sigut desmentida per l'Europol, que va confirmar que el PP vetava als Mossos en la CITICO. I el SUP i l'AUGC –un d’aquests dos sindicats donava credibilitat a informes falsos de la policia sense signar– firmen un manifest per criticar als Mossos, amb tanta mala traça que reconeixen que des de 2007 se sap que l'imam de Ripoll era perillós i radical, que era un FIES (fitxers d’interns d’especial seguiment), que segons l'alcalde de l'anomenada capital europea del gihadisme, les autoritats belgues havien avisat a les espanyoles, i encara que tenien tota eixa informació, mai l'havien compartit amb els Mossos... i no passa res.
La pregunta és: si sabien que era perillós, per què no estaven fent-li seguiment? Qui ha de donar explicacions no poden ser els Mossos per no tenir una informació que se'ls està negant, sinó els que tenien la informació i no van complir amb les seues obligacions ni la van compartir.
I moltes altres coses més
I és que en una setmana han passat moltes coses. No he parlat dels retrets plens de moralina sobre el límit d'allò que es pot ensenyar o no en els mitjans, límits que jo no tinc gens clars. Sobre la CUP i la responsabilitat de Rajoy i Felipe VI. Sobre el capellà de Cuatro Caminos. Sobre els insults basats en si eres d'uns o d'altres. Del "bueno, pues molt bé, pues adiós". D'altres ‘bulos’ com que el terrorista era voluntari de l'ANC. Ni del ‘perfecto catalán de payés’. I és que en sols set dies han passat moltes coses.
Però tot plegat deixa una imatge clara: que davant el terror, el poble està disposat a mantenir-se ferm i ser solidari. I que l'espanyolisme ‘supremacista’ no té cap escrúpol per aprofitar qualsevol situació, per molt greu que siga, per a intentar mantenir un poder que no mereix.
