Tomàs Escuder Palau. Compromís per Castelló.
El nacionalisme espanyol és un poc com les bruixes gallegues. Un sembla que no les veu, que no és fàcil de trobar-se-les, però sap que existeixen.
Hem dit només un poc. Perquè existir i fins i tot ser visible ho és, eixe nacionalisme . El que passa és que una cosa significa ser arreu, clarament present en tota la vida diària de la ciutat i una altra és que la gent en siga conscient.
Estem tan acostumats a menejar-nos entre eixa forma d’ideologia espanyola que, molts valencians i valencianes ja no en són conscients.
De vegades és difús però d’altres terriblement manifest i obvi en multitud de mostres, formes , vies i camins.
I precisament d’un camí parlarem avui. En un intent més de fer-se present en les terres en les què sembla no haver-se imposat del tot, l’espanyolisme s’apodera del territori. D’una manera simbòlica és clar. Per mitjà però de totes les ferramentes i poders que té al seu abast. Que ha tingut quasi sempre malgrat ser un estat dèbil .
Marcar des de la capital de La Plana tot el que , segons una imatge ideal però no vertadera un camí per totes les comarques castellonenques és un d’aquests intents de posseir el territori. Com?
La Diputació de Castelló va iniciar i dugué a terme la marcació del que eixa institució va anomenar , seguint una corrent del nacionalisme espanyolista present en d’altres llocs de l’estat, el “Camino de Santiago”. Camí , per altra banda mai utilitzat en aquestes terres.
Qui anava, des d’ací a Santiago en temps passats ? A peu? Si actualment hi ha algun castellonenc que fa aquest camí, i sí que n’hi ha qui ho fa, és més com esport que no peregrinació. Aquell sentit religiós ara no existeix. Ara , a més, si volen fer una part del recorregut, trien amb pura lògica esportiva, un tram per terres on sí que hi ha tradició caminera.
Que ara s’ha convertit en allò que en diuen recurs turístic més que pelegrinatge.
En tot cas ací mai no hi va haver camí que tinguera eixe nom o sentit. Sí que hi havia , i ben documentada, una Via Augusta. Què naturalment , per pagana, la gent del PP no havia de reivindicar de cap de les maneres. El nacionalisme espanyol, des de temps immemorials com a ells els agrada dir, sempre s’ha identificat amb l’església, principalment amb l’església oficial i jeràrquica. No amb l’altra.
En marcar, de manera prepotent, en un groc imperial, el recorregut al llarg d’aquestes comarques nostres, el PP intenta apoderar-se no només de l’exclusivitat d’un camí, divers, popular i tradicional per on han transitat i transiten ara tot tipus de caminadors, sinó que en posar-li nom i senyalització el vol més propi.
Principalment el vol com un símbol de l’Espanya religiosa. Excloent. I de l’espanyolisme polític .Perquè la decisió de senyalar-lo va estar una decisió política i no una iniciativa popular.
Perquè no han senyalitzat, i invertit diners que són de tots, altres motius, altres parts del territori. Per exemple els camins de ronda, la mateixa Via Augusta o els camins de la transhumància ? N’hi ha tant per reivindicar... clar que eixa senyalètica significa ser plural i governar per a tots i no només per a la gent afí al poder del PP.
Senyalitzar els punts , per exemple, per on van ser expulsats els jueus o els musulmans. Això que tant va afectar aquest País. Clar que fer-ho es allunyar-se de la imatge d’una Espanya compacta, única, catòlica.
Això significaria i mostraria la fortalesa d’un nacionalisme espanyol que, a diferència del francès, mai no aconseguí crear un model per a tots els pobles d’aquesta península.
