Antoni Pitarch. Professor de Secundària.
Diumenge que ve, 21 d’abril, es celebra a Betxí la tradicional Festa per la Llengua, organitzada per Escola Valenciana i que, en l’edició d’enguany, està dedicada al gran poeta valencià Vicent Andrés Estellés sota el lema La veu del teu poble.
Per tant, les trobades d’escoles en valencià de 2013 tenen l’objectiu de la difusió dels seus versos i els seus missatges reivindicatius sobre la trepitjada i manipulada identitat valenciana, des de Vinaròs a Oriola i de Morella a Guardamar en un context de crisi econòmica, social i política on, per desgràcia, també la llengua acaba convertint-se en una mercaderia partidista, com ho és l’ensenyament en general, l’avortament en particular, l’aigua o qualsevol temàtica general que mai es resoldrà, en una sola legislatura, per la incapacitat d’arribar a un consens o pacte d’estat d’uns polítics submergits en la mediocritat.
Ara mateix, també són mercaderia els desnonaments de cada dia que no són altra cosa que l’escrache practicat per la Banca als ciutadans d’apeu, amb la connivència dels governants de la contradicció que, en canvi, se senten molestos quan escolten cantar la Tuna reivindicativa sota el balcó propi o quan els ciutadans creditors dels dèficits democràtics els envien, directament, el Cobrador del Frac.
Potser, amb els temps surrealistes que corren, algú arribarà a pensar si no serà també feixisme el reivindicar la llengua i la cultura pròpia, l’economia de proximitat i, per suposat, denunciar l’escrache a la inversa de la globalització mundial, mediàtica i oligàrquica del pensament únic que intenta vendre qualsevol intent de pluralitat o d’indignació individual com a terrorisme, feixisme i, per què no, bolxevització de la pacífica, conformista i masoquista classe mitjana que, ara mateix, n’està rebent per tots els costats.
Aquest pensament únic intenta, no solament amagar la pluralitat política, lingüística i cultural d’Espanya, sinó que ha transformat la majoria dels nostres representants (?) polítics en autèntics analfabets de la nostra història i la nostra cultura, perquè la llengua, per exemple, només s’estima aprenent-la i usant-la quotidianament. Si els pioners del valencianisme als anys vint del segle vint, com ara Vicent Tomàs i Martí, Gaetà Huguet, Lluís Revest i tots els escriptors de la Societat Castellonenca de Cultura que al temps de la Segona República (1932) van firmar les Normes de Castelló alçaren el cap, potser s’alegrarien del que s’ha avançat a les escoles i instituts però, en canvi, igual s’indignaven de l’ús folklòric i escàs a nivell institucional.
