Anna Marzà, Sectorial socioeducativa de Compromís-Castelló
Les persones que per motius familiars freqüenten els parcs infantils de Castelló hi han pogut observar l’efecte del canvi de govern local en el manteniment (pintures, nous panells de senyalització), la instal•lació d’algunes noves peces i l’atenció a xiquets amb mobilitat reduïda. Fins i tot s’ha fet participar la ciutadania en la localització de futures instal•lacions. Són grans avanços respecte a l’anterior gestió que marquen un canvi d’actitud. Ara bé, amb una mirada més crítica, cal reconéixer que aquests canvis s’han quedat en la superfície: l’essència del tractament dels espais de joc infantils continua sent la mateixa que tristament ha caracteritzat la nostra ciutat fins ara. De moment, es troba a faltar una reflexió més profunda que guie les decisions més enllà del maquillatge, una reflexió al voltant dels temes que haurien de marcar el disseny dels espais de joc infantils per a capgirar-los totalment: el concepte d’infant i les seues necessitats, la importància del joc i la relació entre la ciutat i les famílies.
Si fem una ullada a les instal•lacions que tenim, trobem que la idea que subjau als parcs de Castelló, especialment els del centre històric, és la d’un infant que necessita que li diguen com jugar, amb instal•lacions que tenen una única funció (estructures fixes, tobogans, gronxadors, molls); és la d’una xiqueta fràgil que no necessita escalar, fer equilibris o jugar amb els límits del seu cos; és la d’un xiquet que necessàriament ha d’estar en grup. Conceptes del tot allunyats de les recerques en desenvolupament infantil, que descriuen els avantatges cognitius del joc lliure o no dirigit, un joc que naix de la possibilitat de modificar l’entorn, de crear mons imaginaris amb materials no estructurats i fent ús d’estructures mòbils amb diversitat de funcions. Des del punt de vista de les necessitats motrius, un espai infantil urbà hauria de cobrir les necessitats que una ciutat no proporciona als xiquets i joves: espais d’escalada i d’equilibri amb un cert nivell de risc, espais que els posen en contacte amb materials naturals com la fusta, l’aigua, les plantes, les pedres i la terra. Finalment, i per tal d’atendre les seues necessitats emocionals, un parc hauria de poder ser utilitzat per totes les xiquetes i els xiquets: des dels que prefereixen el joc en grans grup als que necessiten més recolliment o observar els altres.
A un nivell superior, els parcs són un punt de partida perfecte per a provocar reflexions al voltant de la relació que es vol establir entre la ciutat i els xiquets. Volem integrar-los en l’espai públic o volem aïllar-los, confinar-los als guetos en què s’han convertit els parcs infantils? La pregunta, fins i tot, es pot formular a la inversa i aleshores sorgeix amb tota la força la tesi que defensa Francesco Tonucci: per què no dissenyem tots els espais públics pensant en les xiquetes i els xiquets? En l’àmbit de l’accessibilitat es parla de disseny universal i podríem perfectament ampliar el concepte per incloure els infants: un disseny per a totes i tots, per a persones amb capacitats diverses i edats diverses. Si fem la ciutat adequada per a xiquets, la farem per a tots. És un concepte que enllaça perfectament amb el de ciutat educadora.
En moltes ciutats del món s’estan aplicant aquestes reflexions en el disseny de parcs i tenim exemples ben diversos: espais d’aventura (anomenats adventure parks); espais de joc naturals (natural playgrounds); instal•lacions artístiques que funcionen com centres de joc; parcs dissenyats amb participació de la comunitat, inclosos els xiquets, com el parc de Belleville, a París, i el d’Ibtasem, per a refugiats siris; espais familiars, un concepte de parc integrat a la vida de la ciutat, freqüentats per adults i menors.
El canvi que hauria de fer el consistori és atrevit, fins i tot els mateixos ciutadans adults ens hem de conscienciar per deixar d’intervindre en el joc de les nostres filles i fills, deixar-los més vesprades lliures, aprendre a acceptar el risc i, per què no dir-ho, a acceptar la brutícia. En certa mesura, hem de desfer el camí que, en tan sols dues generacions, ha provocat que el control constant sobre els xiquets s’haja incrementat. Els néts d’aquells xiquets de Castelló que jugaven als carrers de terra i corrien entre tarongers, arrossers i sèquies sense supervisió adulta ara han vist molt reduïdes les seues oportunitats de joc lliure i autodirigit. En una autèntica ciutat per als xiquets, aquests haurien de poder eixir de sa casa sols i baixar al carrer a jugar. O, almenys, baixar al parc.
