Roger Mira. Candidat de Demòcrates Valencians a l’Alcaldia de Castelló
A ningú escapa que l’aportació de Ciudadanos al Consistori castellonenc la darrera legislatura a sigut absolutament nul.la, improductiva, insustancial i intrascendent. És allò de la marca de moda a la que s’hi sumen un grapat d’arribistes, uns quants a la recerca de protagonisme, i d’altres a la recerca d’un jornal. Ràpidament picabaralles internes, canvis de portaveus, dimissions etc.; i salvant pràcticament la tasca i bona voluntat del regidor d’orígen romanésManuel Padunaru que pel que tinc entés s’ha patejat barris, comissions festeres i ha tractatd’actuar amb criterio i certa discreció, realmente ningú deu de ser capaç a hores d’ara a la ciutat de saber ben bé quina ha estat l’aportació d’este grup polític a l’Ajuntament durant elsdarrers quatre anys.
Mentrestant, algú se n’havia adonat que els noms que hi havia no donaven la talla; o que calia buscar persones amb un major grau de reconeixement o prestigisocial amb la capacitat per capitalitzar el vot d’una part de la burgesia conservadora de la ciutat descontenta amb un PP en hores baixes. I així, des de Castelló es va proposar un metgeginecòleg d’una familia amb cert pedigrí; i des de València (mitjançant la número 2 de Cantó originària de Castelló), un neurocirugià de qui a penes fa tres setmanes no en sabien res al partit taronja, mentre a alguns dels qui havien pencat el darrer lustre se’ls deixava abandonatso es prescindía directament d’ells.
Altres personatges, però, buscaven el salt a Diputació o Corts Valencianes, que a la fi en aquelles institucions sempre hi ha millor jornal i sovintmenys feina. I així el col.lectiu local o associació d’arribistes, ja badat de dalt a baix desprésde mesos de tensions i lluites caïnites per ocupar llocs d’eixida s’acostava al “deadline” o data tope per inscriure els candidats a la llista municipal. I allá es va produir l’espectacle ambque ningún ens havia obsequiat encara després de 40 anys de democracia a Castelló. Imposició d’una llista del bàndol local, intervenció in-extremis d’un notari, roda de premsadel bàndol paracaidista i ungit des de València, amenaces, intercanvis d’insults als mitjansentre Companys; i finalment l’anunci del grup perdedor de la presentació d’una demanda envers els qui finalment aconseguiren imposar-se i presentar la llista. Uns clamant dretsadquirits i altres decència entre una superlativa i més que visible indecència col.lectiva d’ungrup de personatges amb unes terribles ànsies d’arribar i servir-se de les institucions a l’empar d’una de les marques més potents a les prestatgeries del mercat electoral local i estatal.
Vist este panorama i analitzada l’aportació real d’una organització local desmuntada i esquerdada per tots els costats , em pregunte qui pot tornar a renovar la confiança i el vot en el partit de Rivera a Castelló. ¿Quin respecte i quina confiança mereix un col.lectiu que es desbudella públicament en una lluita caïnita de companys de partit que anteposen ambabsoluta cruditat els interessos personals als de la ciutat i als del partit que diuen representar? Les eleccions municipals estan al girar de la cantonada i per primera volta apareix a la ciutatuna opció de centre, amb poc de pressupost, amb una visibilitat limitada, amb un grapatd’entrebancs que superar; però de debò que amb un grup de persones de perfils i procedències diverses que des de la moderació, la centralitat i l’estima profunda pel seu pobleaspiren a obtindre representació i a canviar les coses. El 26 de maig está a prop i l’opciódemòcrata tindrà moltes coses a dir.
