Tomàs Escuder Palau. Membre de Compromís per Castelló.
Corren temps de canvi. I malgrat la dita sibil·lina que promou no fer cap moviment quan estem en períodes moguts, el fet és que no queda altre remei sinó adaptar-se als temps. I, com a mínim, observar els possibles escenaris.
Els valencians ja n’hem fet un. No només acudírem a les votacions com bons ciutadans, que això era quasi una obligació considerant la situació tan aberrant que estàvem vivint des de que el PP manava. Vam acudir i hem decidit fer un canvi substancial.
Arreu del País s’ha manifestat una voluntat de modificació del sistema imperant imposat per la dreta. Des de molts pobles, més que mai, ens hem pronunciat per dir que volem una política més propera, més valenciana, més nacional. I la coalició Compromís ha estat en eixes eleccions municipals i autonòmiques el clam majoritari.
Fins ací tot molt millor del que pensàvem. Però els canvis no s’han produït tan sols a la casa valenciana sinó arreu dels Països Catalans. I ací és on ara ve la pregunta:
Després dels moviments cap a una banda i l’altra, des de l’estat a les nostres regions, des de dins d’aquestes a la banda europea moltes situacions admeses com intocables han trontollat. I encara ho faran més.
A Catalunya el moviment també és imparable. I molts valencians veiem aquest moviment entre el goig i la prevenció. La pregunta és doncs aquesta: “ què farà el Principat amb el País Valencià? I també podríem continuar... què farà amb les Illes?
No hem vist al llarg d’aquest temps de moviments massa respostes a aquesta pregunta. Tal vegada que els moments actuals tenen d’altres prioritats. Això ho entenem... I, tanmateix, queda en l’aire. S’han plantejat els diferents partits catalans una estratègia per seguir en aquest aspecte? El possible canvi de la Constitució deuria posar sobre el tapet aquests disposicions que entrebanquen les relacions entre els cosins germans que som.
Molts punts queden en l’aire. Però aquest és un indefugible. En el què, naturalment, els polítics valencians, massa escarransits, tampoc entren.
I és que la mà dels poders, explícits i implícits, és massa llarga. I ningú no s’atreveix a citar el diable. Ai... quanta covardia ací i allà!
