Jueves, 4 de junio, 2020  |  

- 30 junio, 2013 -

Pascual Montoliu. Ha sigut capellà, professor d’antropologia i teologia, i tècnic comercial. Què passaria si al Parlament Andalús el PP presentara una moció no de... La safanòria dels polítics

Pascual Montoliu. Ha sigut capellà, professor d’antropologia i teologia, i tècnic comercial.

Què passaria si al Parlament Andalús el PP presentara una moció no de llei per tal que la Junta d’Andalusia demane a la RAE que faça constar al diccionari que l’andalús no és una variant del castellà, sinó un llengua pròpia que ja es parlava abans de la invasió musulmana? Al cap i a la fi, hi ha més diferència entre l’andalús de Granada i el castellà de Valladolid que no la que hi ha entre el valencià d’Alcoi i el català de Fraga.

Mala perspectiva electoral té el PP quan torna a desenterrar la batalla lingüística. Cal demanar als polítics que no posen les seus mans brutes i  mercenàries en qüestions que no són de la seua competència. La llengua no és cap moneda de canvi, que s’usa segons convé al ruc que només té per safanòria els vots i els diners. Fa uns anys, quan Aznar parlava català en la intimitat i era un ostatge de Pujol per poder governar, el PP pacificà la guerra lingüística i creà l’Acadèmia de la Llengua. Ara, quan té la majoria absoluta i creix la desafecció dels valencians,  es posa en qüestió la unitat lingüística i es torna a la guerra de senyeres.

Independentistes catalans i valencians barraquetes són de la mateixa nissaga localista, víctima d’un nacionalisme patològic que fa de l’odi al  veí el seu signe d’identitat. Per això són incompatibles. I, vés per on, ara els dos defensen la senyera amb el blau. Contra un nacionalisme excloent i amb tendència totalitària, cal afirmar que es pot ser espanyol i català alhora, i que es pot parlar valencià com qui parla mallorquí i català. Que les llengües hispàniques no són patrimoni de cap partit polític ni de cap comunitat autònoma, ni d’Espanya, sinó que formen part del patrimoni de la Humanitat. Cal afirmar contra el fanatisme espanyolista que una llengua comuna entre valencians, catalans i mallorquins no és cap amenaça per al castellà. L’amenaça són més aviat els polítics sectaris que fan de la política lingüística una eina de domini doctrinari i un instrument de discriminació tot impedint, amb ànim de revenja, el castellà com a llengua materna a l’escola dels alumnes de parla castellana. Les víctimes del franquisme reprodueixen ara la mateixa repressió que Franco va cometre contra la nostra llengua. És la llei del botxí i la víctima, quan aquesta assimila la dinàmica del repressor.

La irresponsabilitat del PP en tornar a l’època dels rebentaplenaris del GAV i de González Lizondo indica una falta de perspectiva històrica, així com un anacronisme ranci i sectari del que també fan ostentació el tàndem CiU i ER en plantejar al XXI les batalletes nacionalistes del XIX. A deshora i en plena ruïna econòmica. Són els rucs donant voltes a la sénia i darrere la safanòria dels vots. D’això se’n diu devaluar la democràcia.

Google+
Whatsapp Telegram


  • No puedo estar de acuerdo contigo, ya que independientemente de cualquier consideración política, que no es mi caso, el valenciano y el catalán, son tan parecidas como tu quieras, pero a la vez tan distintas como yo quiera, y precisamente por eso hasta el primer cuarto del siglo pasado convivieron con sana armonía, siendo dos lenguas y dos culturas hermanas o primas hermanas, pero no “la misma cultura”.

    Te recuerdo que la lengua Valenciana tuvo su propio sillón en la RAE, que nadie le discutió.

    Que el mismo Cervantes en su Quijote, reconoció “la belleza de la lengua valenciana”, y que hubo un Siglo de Oro de las Letras Valencianas durante el siglo XV, que nadie discutió, y ahora pretenden que sea catalán también.

    El PP de Aznar, cometió el error de supeditar intereses políticos, a la evidencia de una cultura y una lengua valencianas, cercanas pero no idénticas a las catalanas.

    No soy del PP ni del PSOE, ni pretendo convertir un tema estríctamente cultural y lingüístico, en un tema político, porque no lo es, por mucho que se quiera presentar así.

    Responder

  • Els noms no fan la substància de los coses. El castellà s’anomena també espanyol.I aragonès i andalús i mexicà. I els italians anomenen l’alemany como a tedesco. Ningú nega el segle d’or valencià que, junt amb la prosa de Ramon Llull són els millors monuments d’una llengua maleïdament anomenada catalana per als qui heu nascut a l’Horta. Els qui hem nascut “in partibus infifelium” no tenim problema amb el nom de la nostra llengua, tant si se l’anomena català,com mallorquí, valencià o llemosí com deien els de la Renaixença valenciana. Igual que estic radicalment contra el secessionisme polític català sóc contrari al secessionisme lingïístic valencià. Sóc un enamorat de l’dioma castellà i sento enveja de que no siguem conscients els valencianoparlans de quin idimoma parlem i escrivim. No és el meu cas, que vaig aprendre la llengua en la semiclandestinitat i per correspondència a lo Rat Penat, que quan la polèmica d’Ombuena i Consuelo Reyna es va fer barraqueta i renegà de la llengua que ens havia ensenyat amb la gramàtica de Llengua Valenciana de Carles Salvador. És com si després d’haver anat a una acadèmia a estudiar anglés et diuen deu anys després que et van ensenyar gaèlic. Sería per a demandar l’acadèmcia, no creus? El millor poeta és el valencià Ausias March. El millor novel·lista, Joan Martorell, també valencià. I el pare de prosa catalana és un mallorquí, Ramon Llull. Què té això a vore amb la identidat de l’idimoma. Cap dels escriptors del 98 és castellà. Són tots de la perifèria i no per això es discuteix el nom del castellà o espanyol. Prou de localismes d l’ombra del campanar del “meu poble.”

    Responder

  • En eixe cas, Pascual, ¿com pot dirse catalana, una llengua que es parlaba mes de cent anys avans d´existir Catalunya?.

    ¿No es prou eixa raó histórica?

    Responder

  • Estimat Miguel, s’explica per la mateixa raó que molts anomenen llegua espanyola un idioma que existia ja, oral i escrit, quatre-cents anys abans d’existir Espanya. De tota manera, més important que el nom de la llengua és la seua unitat, posada en dubte pels qui ni l’han estudiada ni la usen. I torne a insitir: els qui vam ser alfabetitzats en valencià als cursos de Lo Rat Penat dels seixanta no admetrem mai la garn mentida que aquesta entitat reconvertida al barraquisme muntà quan digué que allò que ens havien ensenyat era català i no valencià.

    Responder

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *